JOAN RUBIO I BELLVER

 
Joan Rubió i Bellver fou un arquitecte modernista català que va néixer el 24 d'abril de 1870 a Reus, al carrer de Sant Pere d'Alcàntara -actualment carrer de Llovera-.[1] Va ser deixeble d'Antoni Gaudí, amb qui va col·laborar en diverses obres, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i president del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va morir el 30 de novembre de 1952 a Barcelona. 

a ser deixeble i ajudant d'Antoni Gaudí, amb qui va treballar a la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Parc Güell, la Casa Calvet, la Torre Bellesguard, la restauració de la Catedral de Mallorca i la Colònia Güell, on construí la Cooperativa (amb Francesc Berenguer i Mestres, 1900) i diverses cases particulars, com Ca l'Ordal (1894) i Ca l'Espinal (1900).

Fou també regidor de l'Ajuntament de Barcelona i arquitecte de la Diputació, des d'on va realitzar obres al Palau de la Generalitat de Catalunya, la més destacada de les quals va ser la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic". La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda.

Fou militant de la Lliga Regionalista i col·laborà amb la Mancomunitat de Catalunya. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues ocasions (1904-1906 i 1912-1914).

Les seves obres principals són: la Casa Golferichs (1901), la casa Pomar (1904), edificis de l'Escola Industrial de Barcelona (1912), la Fundació Balmesiana, i diverses cases situades a la muntanya del Tibidabo: la Casa Roviralta o "Frare Blanc", la Casa Fornells i la Casa Casacuberta. Fora de la capital catalana feu l'església de Sant Miquel de la Roqueta, a Ripoll, el Monestir de la Sagrada Família a Manacor, l'edifici de les caves Raventós i l'asil del Sant Crist a Igualada.

També va ser un teòric de l'arquitectura, bon coneixedor de l'arquitectura gòtica i estudiós i defensor de les idees de Gaudí, ja que considerava que els dissenys de l'insigne arquitecte superaven els problemes constructius de l'eclecticisme arquitectònic imperant abans del paradigma racionalista. Era l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió.

Va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1952.