ASSUMPTES DEL MÓN

Cadaqués és un municipi de l'Alt Empordà, a la costa del cap de Creus. El nucli antic forma un conjunt històric protegit com a bé cultural d'interès nacional. És el poble més oriental de Catalunya (així mateix de la peninsula Ibèrica) i de l'Alt Empordà. El terme municipal ocupa la major part de la costa de llevant de la península del cap de Creus. Aïllat per les muntanyes del Pení de la resta de l'Alt Empordà, Cadaqués va viure de cara al mar i pràcticament separat (per terra) de la resta de la comarca fins a les acaballes del segle xix. És un poble en el qual podem trobar mica lepidolita. El terme municipal de Cadaqués s'estén a l'extrem de llevant de la península del cap de Creus, el punt més oriental de la península Ibèrica, en terrenys tallats irregularment pels vessants finals de la serra de Prades, que en arribar al mar, formen una costa molt accidentada, amb petites platges. Una sèrie d'elements geològics, arquitectònics i ambientals configuren la

  Lles de Cerdanya (abans simplement Lles, fins al 1994) és un municipi de la comarca de la Baixa Cerdanya. Inclou l'entitat municipal descentralitzada d'Arànser. Disposa de dues estacions d'esquí de fons: l'Estació de Lles i l'Estació d'Arànser. La seva festa major recau per Sant Pere, patró de la població.  El topònim d'origen iber té un significat descriptiu : abisme, precipici,.. i se'n troben evidències a la llengua basca – darrer vestigi de la Cultura preromana- en paraules com leze, leta, o les, amb els significats esmentats. Se suposa que l'actual emplaçament del poble és - com a mínim - el tercer, en la llarga recerca dels seus habitants, per trobar un indret òptim en tot els sentits – per a viure, per a defensar-se,.. - fins que decideixen assentar-se en aquest punt assolellat i relativament planer. 

 La Casa Golferichs o El Xalet és una casa modernista al número 491 de la Gran Via de les Corts Catalanes, en el xamfrà amb el Carrer de Viladomat, a l'Esquerra de l'Eixample. Ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Macari Golferichs es troba al xamfrà meridional de l'illa de cases delimitada per la Gran Via de les Corts Catalanes i els carrers de Viladomat, de la Diputació i del Comte Borrell. Aquest edifici aïllat presenta tres façanes orientades al carrer i al jardí que l'envolta i una paret mitgera amb la finca veïna.[1] Actualment acull un centre cívic del Districte de l'Eixample. Va ser una de les primeres grans obres de Joan Rubió i Bellver, obtenint el primer premi de l'Ajuntament de Barcelona pel millor edifici acabat durant el 1901.[2] És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

  Joan Rubió i Bellver fou un arquitecte modernista català que va néixer el 24 d'abril de 1870 a Reus, al carrer de Sant Pere d'Alcàntara -actualment carrer de Llovera-.[1] Va ser deixeble d'Antoni Gaudí, amb qui va col·laborar en diverses obres, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i president del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va morir el 30 de novembre de 1952 a Barcelona.  a ser deixeble i ajudant d'Antoni Gaudí, amb qui va treballar a la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Parc Güell, la Casa Calvet, la Torre Bellesguard, la restauració de la Catedral de Mallorca i la Colònia Güell, on construí la Cooperativa (amb Francesc Berenguer i Mestres, 1900) i diverses cases particulars, com Ca l'Ordal (1894) i Ca l'Espinal (1900). Fou també regidor de l'Ajuntament de Barcelona i arquitecte de la Diputació, des d'on va realitzar obres al Palau de la Generalitat de Catalunya, la més destacada de les quals va ser la construcció del pont neogòtic que uneix e

  Casa Francesc Cuberes Aribau, 95 Barcelona. Año: 1908 - 1909. Maestro de obras: Josep Codina i Clapés. Según el Inventario General del Modernismo de Valentín Pons.

Codina i Clapes  Obtuvo el título de maestro de obras en 1872. Es el autor de la reforma del edificio Can Guardiola (1903-1904; paseo de Fabra i Puig, 13), obra plenamente modernista con referentes en la tradición arquitectónica catalana, tanto por los acabados formales de la fachada como por su decoración.

Can Guardiola  Construïda per Josep Codina i Clapés entre el 1903 i el 1904. El més destacable de l’edifici és la decoració, amb interessants referències al barroc català en el coronament de la façana principal, o al “plateresc” barceloní en l’emmarcament dels balcons.

  L'Antiga Editorial Seguí està ubicada a l'illa del districte de Gràcia delimitada pels carrers Torrent de l'olla, Perill, Còrsega i Martínez de la Rosa. Fa cantonada entre els carrers Bonavista i Torrent de l'Olla. En aquest últim hi ha l'accés principal de l'edifici. De planta rectangular, és un edifici concebut per albergar una industria editorial. Consta de planta baixa, principal i una planta de coronació i la seva estructura és metàl·lica. L'accés principal es desdobla en dos portals i dona pas a una zona de vestíbul que conté l'escala principal d'accés a les plantes superiors.[ La façana principal té una composició simètrica amb obertures organitzades per franges horitzontals coincidint amb les plantes de l'edifici. Té una planta baixa amb obertures d'arcs escarsers d'amplades variables. Una cornisa de perfil classicista amb dentell separa aquesta planta de la següent. La planta principal presenta una sèrie d'obertures d'a

 El Casino i Gran Hotel de la Rabassada fou un complex de luxe que incloïa un hotel i un casino, situat a la carretera de la Rabassada, al terme municipal de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).[1] Pren el nom de de la serra de la Rabassada al vessant vallesà de Collserola, perquè el complex de luxe burgès de principis del segle XX es va ubicar en aquesta zona. Es pot veure encara escrit en la toponímia, i en llocs derivats del topònim, amb la grafia Arrabassada, perquè inicialment es va prendre l'origen de la paraula com d'arrabassar un indret, però segons el Nomenclàtor Oficial de la Toponímia Major de Catalunya (2005) prové de rabassa, perquè aquella zona (com tot Collserola) estava coberta de vinya. Així ho descriu el catàleg oficial de finques singulars del Parc de Collserola aprovat pel Consell Metropolità de l'Àrea Metropolitana de Barcelona en sessió del 2-6-20, segons el web de la mateixa entitat: "...L'antic Casino de la Rabassada formava part d'

  Andreu Audet i Puig (1868-Barcelona, 1938) fou un arquitecte modernista titulat el 19 de setembre de 1891.[1] Arquitecte municipal de Gràcia, aleshores encara un municipi independent, i posteriorment, arquitecte municipal i cap de bombers de Barcelona (1917-1924). Va succeir en aquests càrrecs a Rovira i Trias i en va ser destituït per motius polítics arran del cop d'estat de Primo de Rivera i de la dissolució de la Mancomunitat.: Amb el pretext d'ineficàcia dels bombers en l'incendi del taller metal·lúrgic El Nuevo Vulcano de La Barceloneta, i arran d'una denúncia anònima, es va obrir un expedient sancionador a Audet que va suposar la seva destitució i la depuració de diversos comandaments (un dels quals,Jordan, havia testificat a favor d'Audet). així com la dissolució del cos, sota el pretext de la Dictadura d'emprendre la que van anomenar "reforma del Cuerpo".. Audet es va especialitzar en la construcció de teatres i de sales d'espectacles.,.[

Celler Modernista de Cornudella de Montsant , Tarragona   La vila de Cornudella de Montsant , situada a 533 metres, és a la falda de la Serra Major de Montsant , tot mirant els cingles de la Gritella , i a dues passes de l' embassament del Siurana . Està, doncs, al bell mig d'un entorn natural extraordinari . El nucli urbà de Cornudella s'ha convertit, en els últims anys, en la segona població en importància de la comarca del Priorat. El seu terme municipal comprèn, a més de la pròpia vila, dos nuclis agregats de població: Albarca i Siurana, i té una extensió de 62.70 km 2 . Així doncs, Cornudella de Montsant es troba a la part nord-oriental de la comarca del Priorat, a cavall entre la Serra de Montsant i les Muntanyes de Prades. A Cornudella destaquen l'edifici del celler cooperatiu , d'estil modernista, construït el 1919, obra de Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí i l’ Església Parroquial de Santa Maria , obra renaixentista de Pere Blai. Obra modernista d

  Casa Miró, Vilafranca del Penedes Un exemple de modernisme integral Santiago Güell i Grau Els interiors de la casa es visiten amb la ruta guiada del Modernisme Casa del 1905 que consta de planta baixa, pis, golfes, terrat i un jardí posterior. La façana té una composició asimètrica amb obertures d'arc rebaixat. Al pis s'hi pot veure un finestral i un balcó partit per una columna amb capitell floral. Les golfes es divideixen en dues zones: una, amb una finestra vertical i l'altra, amb tres petites finestres ovalades sobre les quals se situa el terrat. La Casa Miró és una de les millors obres del modernisme vilafranquí.

  L'escorxador A la ciutat de primers de segle XX li feien falta diversos edificis públics que la fessin socialment i econòmicament més moderna i operativa. Un d'ells fou l'escorxador, situat a la part alta, a recer de l'antiga muralla romana. L'obra es va dur a terme entre els anys 1899 i 1901 seguint els plànols de Josep Maria Pujol i de Barberà. Una tanca de ferro forjat permet l'accés als murs del vell escorxador, aixecats en forma d'U, elaborats bàsicament amb obra de maçoneria i totxo. A l'edifici es pot veure com el totxo embelleix i separa les finestres de remats triangulars del primer pis o crea unes finestres cegues al pis superior. La plaça pública annexa a l'edifici havia estat l'espai dedicat als corrals d'aquest servei. Avui dia l'escorxador conté les dependències del Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili.  

  Història El poble de La Palma de Cervelló està situat enmig de la vall de Rafamans, dins la comarca del Baix Llobregat, a uns 17 km a l’oest de Barcelona. El poble de la Palma es va fundar l’any 1553 amb només 7 cases i llavors s’anomenava Sant Pere de la Palma, però depenia eclesiàsticament de la parròquia de Cervelló. Al segle XIV el bisbe de Barcelona va dividir els termes de Cervelló i la Palma. L’any 1937 la Generalitat de Catalunya va decretar la segregació del terme de la Palma, però després de la Guerra Civil, el poble va tornar a esdevenir municipi de Cervelló. Recentment, l’any 1998 i promogut per la Comissió per a la Segregació, amb el suport de la majoria dels habitants, s’aconsegueix que la Generalitat en decreti la independència respecte de Cervelló. Dades dels cens Segons es dedueix de les dades extretes en el primer volum del Fogatge de 1553, aquell any Cervelló compta amb 17 cases i La Palma (esmentada amb el nom de Sant Pere de la Palma) comptava amb 7 cases i, per

  El Celler Cooperatiu de Gandesa és un edifici modernista situat a Gandesa (Terra Alta), obra de l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet. Completat l'any 1920, és considerat com una de les Catedrals del vi, i és un Bé Cultural d'Interès Nacional de la Generalitat de Catalunya, i una de les Set Meravelles de Catalunya escollides l'any 2007. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. El cos principal de l'edificació consta de tres naus rectangulars paral·leles de diferent altura amb cobertes de volta de maó de pla carregades directament sobre arcs de diafragma parabòlics. La coberta, a diferents nivells, deixa petites obertures d'il·luminació intercalades entre les voltes. Hi ha dues naus més, transversals a les anteriors, la primera d'elles amb arcs, on es troba la sala de màquines, i l'altra, amb dos pilars centrals i voltes força complexes, que serveix com a sala d'exposició dels productes del celler. Sobre la nau més posterior s'a

  Teatre Metropol Josep Maria Jujol va adaptar, l'any 1908, les instal·lacions de l'escola del Patronat de l'Obrer fins a convertir-les en un teatre construït amb uns criteris decoratius i simbòlics poc habituals. Entre l'espai que salvava el desnivell entre dos carrers hi emplaçà la platea, la boca de l'escenari i dos pisos superiors de butaques. L'esquelet de l'edifici era per a Jujol un vaixell que conduïa tots els fidels del seu interior, els espectadors, cap als mars de la salvació. Per això, a l'interior hi ha un seguit d'elements que recorden al visitant aquesta idea: baranes treballades com les dels vaixells, passamans que són agulles de teixir xarxes, dedicatòries a la Mare de Déu; a les escales, peixos i una quilla de vaixell que ens situa al fons del mar. Jujol es podia permetre el luxe de trencar tot tipus d'esquemes. Tant a l'interior com a l'exterior es poden trobar finestres, colors i espais que disten de l'estètica nor

 Casa Guasch i Estalella - La Parellada, 39 (Vilafranca del Penedès) A la capital de l’Alt Penedès l’arquitectura modernista està capitalitzada bàsicament per dues figures capdals, Santiago Güell i Grau (Vilafranca 1869 - 1955) i Eugeni Campllonch i Parés (Vilafranca 1860 - Buenos Aires 1950), dels quals es conserva bona part del seu llegat. Ubicada al bell mig de l’eix més cèntric i comercial de la vila, la Casa Guasch i Estalella és un edifici entre mitgeres erigit l’any 1905 per Santiago Güell i molt probablement es tracti de la seva obra més reeixida. En l’actualitat allotja una farmàcia a la seva planta baixa, mentre que els pisos superiors han estat fins fa poc residència habitual dels propietaris de l’immoble. La façana principal és de composició simètrica sobre dos eixos verticals. A la planta baixa, els dos portals són d'arc carpanell. Pel seu damunt, a la planta pis, sobresurt una balconada de dues obertures d'arc de mig punt amb planta i barana bombades. Les oberture

 Cal Pla - Cunit , Tarragona Aquesta impressionant masia senyorial va ser construïda entre els anys 1911 i 1929 enmig d’una zona de camps de conreu del nord del municipi. Els jardins i l’avinguda d’arbres que amplifiquen l’entrada principal van ser dissenyats per l’arquitecte paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier (Savoia 1861 - París 1930), un dels ideòlegs de l’urbanisme parisenc de principis del segle XX i deixeble de George Eugène Haussmann. Cal Pla és un edifici eminentment modernista, tot i que també s’hi reconeixen elements historicistes i neogòtics fruit de les distintes etapes d’actuació i remodelació. La construcció presenta tres plantes amb una gran balconada i una tribuna lateral semicircular al pis principal; però el que realment la fa imponent és la torre poligonal elegantment coronada amb un mirador vidriat damunt el qual s’hi pot veure un bonic pinacle. Habitada durant els primers anys per la família Ferrer-Benítez, la casa va ser venuda el 1920 a un capità d

  Casa Lluís Mestres - Carrer Raval, 25 (Sant Sadurní d’Anoia) Ubicada en un dels eixos vuitcentistes del nucli urbà, està considerada la construcció més remarcable del modernisme sadurnidenc. Dissenyat l’any 1909 –ja en època de prosperitat un cop superat el desastre econòmic que va significar la plaga de la fil·loxera- pel qui llavors era l’arquitecte municipal, en Santiago Güell i Grau (Vilafranca del Penedès 1869 - 1955), l’edifici es va iniciar a principis de l’any 1910 –probablement sobre una construcció anterior- i no es va acabar fins dos anys després. Presenta planta baixa, dos pisos sota coberta i un jardí interior, però el que realment és imprescindible destacar són els elements elegants que presideixen la façana, on sobresurt un conjunt de motllures amb motius naturals i, per damunt de tot, el treball artesanal en la forja –d’ornamentació floral- que trobem tant en el portal d’accés, com en les magnífiques baranes de la balconada, balcons i terrat, tot plegat dins una línia

  La Casa Terradas, anomenada popularment la casa de les "Punxes", per la seva estructura visible, forma una illa de cases irregular, entre l'avinguda de la Diagonal i els carrers del Rosselló, de Llúria i del Bruc. Es tracta de tres edificis que formen un volum unitari, amb celoberts trapezials, ordenadors de l'interior. Exteriorment, és format per sis façanes articulades als angles per sis torres cilíndriques acabades en cuculles, el més gran amb una llanterna. Tret de la planta baixa, on pràcticament s'usà només la pedra, la resta de l'edifici és de maó vist, amb detalls escultòrics de pedra -tribunes, emmarcaments de balcons, pinacles, sanefes decoratives-, cuculles de ceràmica vidriada i teulada de teula àrab. Hi destaquen també alguns treballs de forja i plafons de ceràmica de colors a la part superior d'alguns sectors de les façanes. Les obertures de la planta baixa, un seguit d'arcs de mig punt, formen una galeria seguida, interrompuda en escas

La Casa Vicens és el primer gran encàrrec que rep Antoni Gaudí, el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior. El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa. La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta. Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic

  Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906) fou un arquitecte català. Titulat el 27 de novembre de 1876,[1] va desenvolupar la seva obra inicialment dintre de l'estil goticista de moda en aquella època, a causa de la influència de Viollet-le-Duc. Aviat, però, va derivar cap a un eclecticisme en el que va integrar diverses influències i que el va convertir en mentor i guia dels arquitectes joves més inquiets del moment: Lluís Domènech i Montaner, Cristóbal Cascante, Camil Oliveras i Antoni Gaudí. Va ser un dels impulsors del Cercle Artístic de Sant Lluc. Antoni Gaudí va treballar en nombroses ocasions com delineant de Martorell, i en la seva qualitat d'arquitecte assessor de Josep Maria Bocabella, promotor del Temple Expiatori de la Sagrada Família, fou el que va recomanar a Gaudí per a fer-se càrrec del projecte del temple el 1883.

 Lluís Muncunill i Parellada (Sant Vicenç de Fals, Bages, 25 de febrer de 1868 – Terrassa, 25 d'abril de 1931) fou un arquitecte modernista català. Va desenvolupar la seva activitat principal a Terrassa, on és un referent en l'aplicació de l'estil modernista a l'arquitectura industrial. Entre el 1892 i el 1903 en va ser arquitecte municipal i fou el més prolífic que ha tingut la ciutat, on ha deixat edificis per a usos diversos i va definir noves tipologies d'edificis industrials. La varietat constructiva li va permetre configurar la imatge urbana de la Terrassa modernista, recorrent a la utilització de cobertes amb voltes de maó de pla, lligades amb tirants de ferro, suportades sobre pilars de ferro colat. 

  Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931),[1] fou un arquitecte català. La majoria de les seves obres es troben a Barcelona; autor prolífic, ha estat possiblement l'arquitecte amb major nombre de construccions a la ciutat comtal (prop de 300 edificis documentats).[2] Sagnier fou un arquitecte ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines, de les quals rebé nombrosos encàrrecs. D'estil eclèctic, amb una certa tendència classicista, estigué proper al modernisme de moda en l'època a la capital catalana, però interpretant-lo d'una manera sòbria i funcional. La seva principal font d'inspiració és l'arquitectura medieval, sobretot romànica i gòtica; en canvi, no és procliu a estils exòtics de moda en aquell moment, com el neomudèjar o els estils àrabs i orientals.[3] Es poden distingir a la seva trajectòria tres etapes: abans de 1900 treballa amb un estil eclèctic, monume

  Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l'art, arqueòleg i polític català. Va exercir la política com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1901–1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907–1910), diputat provincial (1913–1924)